De vegades sembla que internament tenim un càntir infinit al qual podem omplir i omplir d’aigua sense trobar el topall. Moltes persones hem après a dissociar-nos del nostre sentir per poder encaixar en certes estructures socials, per sobreviure dins dels nostres sistemes familiars o simplement perquè és el que se’ns va ensenyar al seu moment: tira cap endavant i després ja veurem com ho fem.
Fugir cap endavant, gairebé constantment, segur que ens ha funcionat per arribar fins aquí i, com tot en la seva polaritat, hem perdut la capacitat per detectar les nostres fronteres, el nostre límit.
Es necessiten només tres senyals per poder adonar-nos que el nostre càntir ja no pot contenir res més:
- De manera habitual et sents nerviosa en diferents contextos i en diferents situacions, la teva manera d’afrontar-ho és criticant les persones i responsabilitzant-les del teu malestar.Hi ha un proverbi que diu que quan un dit assenyala cap a una direcció, n’hi ha tres apuntant cap al teu cor. Això vol dir que no puc ser crítica o no puc expressar el malestar que algú em genera? Per descomptat que sí! Acostuma a ser un senyal d’alarma quan és una cosa recurrent, quan s’ha convertit en un fer automàtic… Què t’estan mostrant aquests tres dits que apunten cap a tu? La situació o persona que es troba al punt de mira de les teves crítiques, quina cosa només teva s’està posant en evidència? Hi ha res que tu puguis fer? Pots agafar distància?
- Els teus pensaments estan dispersos i tens dificultat per comunicar-te amb claredat. No és un moment puntual, es pot prendre com un senyal quan és una cosa que passa de forma recurrent. També és important detectar en quins moments passa i amb quines persones es fa molt evident. De vegades teixim relacions que s’enreden i no podem desfer els nusos perquè ni tan sols veiem que hi ha un nus. Pot ser amb un familiar, amb la parella, a la feina. Hi ha relacions a les que ens unim per raons de molt pes i amb les que s’interseccionen els nostres valors o necessitats, com una mare per exemple o l’equip directiu del teu centre de treball. Estic en un lloc segur on em puc expressar fàcilment o és un entorn hostil? La meva paraula és benvinguda o després portarà unes conseqüències derivades del xantatge emocional?
- Et sents a punt de plorar amb facilitat i et sents desconsolada sense motiu aparent. Aquí el punt d’atenció és al «sense motiu aparent». Sempre hi ha un motiu encara que de vegades estigui tan amagat que no ens donem tan sols el permís per escoltar-lo. Pot ser que el motiu sigui molt gran o impliqui realitats i conseqüències a les que tenim por. Pas a pas, els teus motius són molt importants, necessitem asseure’ns i tenir una bona conversa amb nosaltres mateixes per acollir-nos i preguntar-nos de què es tracta.