ns dies vaig publicar a les meves xarxes que havia patit una caiguda emocional, bèstia per al que estic acostumada a mi mateixa, de la qual encara m’estic recuperant. Vaig parar uns dies de treballar, després vaig anul·lar algunes sessions i pas a pas me’n vaig anar reincorporant: teràpies, xarxes, programació de propostes, supervisió de casos, la vida en general, etc. Aquests dies en què em sento millor li estic posant context al que ha passat.
És clar, la imatge col·lectiva que tenim d’una crisi d’ansietat és una persona amb dificultats per respirar, potser palpitacions, pressió al pit… oi? Doncs bé, també hi ha altres símptomes físics que ens avisen i que els hi podem fer cas o no.
Insomni, descansar malament, no poder evitar pensar en milers de coses alhora – coses aleatòries que apareixen just en el moment que et fiques al llit i et promets que avui sí descansaràs perquè ho necessites, i una vegada al llit comencen a aparèixer números, comptes, les crisis del món que escalen cap a un futur apocalíptic o el pensament absurdament obsessiu d’on s’haurà ficat el mitjó que vaig perdre a la rentadora si sempre tinc cura de posar-los JUNTS a la cistella de la roba bruta-, devorar menjar o deixar de menjar. Et sona?
Doncs bé, això també és ansietat. Aquests dies en què reflexiono sobre el que ha passat no puc evitar trobar-me amb dues paraules: PATIMENT MENTAL. El patiment mental pot desencadenar en un trastorn o simplement ens podem acostumar a viure amb això; se sustenta en una estructura social, amb les seves variables econòmiques, culturals i polítiques, que determinen la nostra qualitat de vida i per tant els nostres malestars. A més, aquest tipus de patiment va associat al SILENCI… PERQUÈ NO ESTÀ EL PATI COM PER QUEIXAR-SE MOLT, amb la de coses que passen al món, amb la sort que tenim de tenir això o allò altre, perquè a la veïna li va passar allò tan greu que això sí que és patir, no el que et passi a tu.
Et sona això també?
Aleshores el que ens queda, si així és com hem après a acollir-nos, dissociar-nos del que ens passi i continuar endavant. Fins que un esdeveniment qualsevol, una mirada fora de lloc o alguna cosa que amenaça la nostra suposada tranquil·litat, et trenca per dins i tornes a entrar a la teva cova del dolor. I això està passant, ho veig diàriament a la consulta, dones que ja no vénen per atendre un tema concret sinó per fer un procés en què necessiten aprendre com gestionar aquest patiment mental que les manté espantades, angoixades, dubtoses, desorganitzades internament .
El meu punt de vista és que a més a més de tractar les qüestions personals que les han portat a una situació concreta, també hem d’entendre el context social pel que passem. Tant de temps invertit en la productivitat i que només t’arribi per pagar factures. La manca de contacte, la pèrdua de la comunitat. Les dinàmiques socials que mantenen desigualtats sistèmiques a partir de la superposició de diferents factors com ara el gènere, la raça, l’edat, l’orientació de desig o la capacitat econòmica.
Es miri com es miri, aquests eixos NO ES PODEN OBVIAR quan estem tractant el nostre patiment mental. De vegades passa que en prendre consciència que això no es treu de sobre amb facilitat, com ho fem quan una formiga entra pel camal dels pantalons en un dia de camp, l’angoixa i la sensació d’opressió augmenta. O pot passar que, en prendre consciència dels teus privilegis, aparegui la culpa, la repressió que ens condemna al silenci. Bé, lamento dir-te que jo també estic aprenent, millorant dia a dia les estratègies personals d’autosuport perquè no se m’emportin els dimonis. Et deixo per aquí els recursos que a mi em serveixen per descomprimir tensió amb el desig més gran que et serveixi per caminar.
