2016. Sona el telèfon i és el centre de salut. La noia molt amablement em diu que han arribat els resultats de la meva citologia i que he de tornar per comprovar-ne el diagnòstic.
– El què? Per què? Què em passa? Només era una revisió normal!
– Tranquil·la, no et preocupis, et dono hora i parles amb la ginecòloga.
A la consulta m’expliquen que ha sortit el resultat alterat i que cal fer una altra citologia per enviar a analitzar amb més detall. Hi ha sospita de cèl·lules precanceroses, «no et preocupis, pot ser VPH i gairebé totes les dones amb una vida sexual activa ho passen alguna vegada a la seva vida». Ella, impassible, com quan t’expliquen que pot ser que pugi el pa, i el meu cervell cridant PRE-CAN-CE-RO-SES. Em ve el plor, l’ensurt recorre el meu cos, no em puc moure ni parlar i només tinc ganes de cridar-li: Para el puto dibuixet dels collons, ostres! Mira’m, necessito que em miris, que m’ho expliquis com si fos la primera vegada que escolto aquestes paraules i no facis com que és normal tot, perquè per mi no ho és.
En lloc d’això em quedo muda, en silenci escoltant el batec accelerat del meu cor i no entenc una merda del que m’està explicant.
– Però… tinc càncer al coll de l’úter?
– Nooo dona, és que us poseu molt nervioses ràpid.
Als pocs dies arriba el resultat amb VPH positiu i em citen de nou per fer una biòpsia. Abans m’explica la situació, els virus que han detectat i em torna a fer un dibuix de la lesió: no entenc res del que m’explica perquè no sóc metge i no sé el significat de les paraules.
– Bé, farem una cosa, treu-te la roba i estira’t a la llitera. Sobretot tranquil·la perquè si et poses nerviosa és pitjor i sembla que no m’estàs escoltant.
Ah! Molt millor, és clar, connecto el botó de TRANQUI CRIS i es passa tot (noteu la ironia).
Estirada a la llitera m’adono que té una pantalla bastant gran a la seva altura, es veu bé la imatge i li demano si us plau que em deixi veure-la, segur que em servirà més veure en directe el que em passa que no el putodibuixetdelscollons.
Em comença a explicar el que veiem a la pantalla i de sobte tot es tenyeix de vermell, un dolor intern increïble, sense avisar-me m’ha fet una biòpsia. Què ha passat? Per què no m’has avisat? “És que et poses molt nerviosa i de vegades és millor no donar temps”. No s’adona que això ha estat molt agressiu i poc empàtic, potser sense voluntat, però és una mala gestió. Entenc que la salut pública està saturada i que tenen de tot menys temps, però la veritat, en aquell moment tant me fa.
Comença un cicle de revisions semestrals, cadascuna amb actituds força paternalistes i ofensives cap a la meva persona. Cada visita és atesa per un professional diferent i, per tant, amb recomanacions diferents segons la visió. No ho veig clar i recorro a diferents professionals de salut i varietat de tècniques buscant entendre el meu VPH i intentant trobar solucions complementàries als suggeriments ginecològics.
Tot i que cada vegada que anava a la consulta era una decepció, no em vaig saltar ni un control. Mai.
La medicina occidental no contempla la relació íntima entre la nostra salut mental amb la nostra vagina, ni com l’arrel d’aquestes malalties incurables més enllà del tractament dels seus símptomes, són conflictes no resolts lligats a la nostra emocionalitat o són la somatització de conflictes passats.
En el procés vaig entendre que estava mantenint vincles sexe-afectius perquè se suposa que una dona lliure ha de tenir relacions periòdicament per tenir una bona salut sexual. És igual el desig, els límits de vegades es perden. I jo simplement necessitava estar amb mi mateixa, trobar la necessitat de tocar-me i reinventar la meva sexualitat, ser el meu propi desig més enllà que em desitgés una altra persona.
La meva vagina no és simplement un òrgan sexual, reproductiu o urinari. És la porta d’entrada a la meva matriu, la que està unida al meu neocòrtex i em parla sobre les meves emocions. Vaig passar per diverses teràpies que em van ajudar a complementar el procés de cremar les lesions, tractar les berrugues, vaig seguir amb els tractaments fins que van deixar d’aparèixer, però vaig aconseguir curar i aturar el cicle crònic escoltant la meva matriu i la informació que tenia el VPH per a mi.
Em vaig empassar sencers tots els llibres de Ginecologia Natural que vaig trobar, vaig anar a teràpia, kinesiologia, vaig canviar la meva dieta, vaig aprendre a posar límits, a escoltar la meva vagina i a seure a conversar amb el virus. Vaig fer feina amb l’ou medicina i vaig conèixer grans dones, sàvies de la salut sexual de la dona, vaig recuperar la dansa i la connexió amb el meu cos, vaig aprendre herbolària i hi vaig posar la voluntat.
La meva crònica no té res d’especial, únicament em vaig sentir força sola, incompresa i amb una prescripció mèdica que no podia complir: fes vida normal i el teu cos sanarà.
Tant de bo jo en aquell moment hagués tingut l’espai de compartir amb una igual, amb algú que ha passat el mateix que jo i que s’ha dedicat a estudiar la complexitat del virus del papil·loma humà. Tant de bo cap dona torni a passar per aquesta incertesa sola. Tant de bo el VPH deixi de ser vist com el que tenen les dones per ser promíscues, per exercir la seva llibertat sexual, perquè la culpa judeocristiana segueix planejant per aquestes llars.
Tant de bo cap metge li digui al seu pacient amb VPH “deixa de llegir i dir tonteries, tomba’t” quan vagi a la consulta amb els seus registres, amb consignes clares sobre el seu cicle i amb preguntes curioses que l’ajudaran a curar-se.
D’aquesta etapa neix Doula VPH, amb un prec per a totes les dones que arribin amb aquest diagnòstic a la seva vagina: que totes puguem entendre el que ens passa, que aprenguem a cuidar-nos amb les plantes i que puguem ordenar les memòries albergades a la nostra matriu.