Si hi ha una eina que hagi revolucionat la meva metodologia aplicada a la teràpia és aquesta: la teoria Polivagal. Llegeix atentament perquè és del millor que et poden explicar avui per entendre com funciona la nostra ment.
Primer de tot… què és?
És un model que descriu l’estructura, les propietats i el funcionament del sistema nerviós autònom (SNA). Des del principi dels temps, l’ésser humà ha estat buscant constantment un entorn de vida segur i fiable, un entorn on preval la supervivència. El SNA, en ser precisament autònom, és per naturalesa INVOLUNTARI; actua sense la nostra voluntat ni control conscient. És un sistema que treballa permanentment, sense descans, 24/7 per mantenir-nos fora de perill.
Per complir amb la seva missió utilitza 3 models de reacció autònoma que operen jeràrquicament, un darrere l’altre, sense que ens n’adonem. Si imaginem el nostre cervell com un ordinador, de primeres existeix un programa molt antic anomenat vagal dorsal. És un sistema que està dissenyat per estalviar energia i s’expressa mitjançant un patró de paralització o simulació de mort. Com que el seu objectiu és la supervivència, davant de situacions molt extremes, mana l’ordre a tots els agents del cos a reduir la marxa i les funcions.
Després s’activa el sistema simpàtic, que enlloc de ser un sistema molt simpàtic, el que fa és mobilitzar les forces per superar situacions d’emergència i desencadenar accions de lluita o fugida. És un sistema una mica més jove en termes evolutius i que, a parer meu, en els temps que ens ha tocat viure s’activa amb molta facilitat. Com ja saps, jo sóc de les que pensen que aquest de ritme de vida tan lineal és incompatible amb la nostra naturalesa cíclica i se’ns genera un estat de tensió i estrès permanent que tenim al simpàtic boig d’aquí cap allà. Com si sempre arribéssim tard a tot: a viure bé, a tenir estabilitat, a viatjar, a estudiar, a maternar, a gaudir de la vida, etc… (bé en fi, «sí, això és tot»).
I finalment, el més jove de tots tres, el vagal ventral. Que no és que sigui gandul, és per fer honor al nervi vague, que és un dels principals nervis del sistema nerviós, que s’enquadra dins de les parets cranials. El nervi vague, és el nervi cranial més llarg, ja que es prolonga des del bulb raquidi fins al tòrax, travessant la regió cervical, el tòrax i la cavitat abdominal. És el sistema que ens ha ofert la capacitat de comunicar-nos, de resoldre problemes a través de la comunicació i de viure en elecció conscient el fet de quedar-nos o apartar-nos. Quan som nadons, és la nostra mare o qui exerceix la seva funció, assumeix temporalment aquest paper regulador fins que som capaços de fer-ho per nosaltres mateixos.
La teoria Polivagal va ser descrita per primera vegada per Stephen Porges l’any 1994. Porges era un científic que es dedicava a estudis d’obstetrícia i va observar que l’activitat del nervi vague ve acompanyada d’un descens de la freqüència cardíaca, la qual era la responsable de la mortalitat en nadons prematurs. Aquest fet el va portar a aprofundir més en l’assumpte i va trobar els dos sistemes vagals: el vagal ventral i el vagal dorsal. Fins ara es creia que el SNA estava només format pel simpàtic i pel seu oposat, el parasimpàtic.
Bé…. d’acord, com puc utilitzar això per millorar la meva salut mental, física i emocional?
Aquests tres sistemes generen estats corporals, els anomenats mecanisme d’adaptació (també de supervivència) i recorren a diverses capacitats físiques que provoquen una sèrie de comportaments típics. Per exemple: ets a la cua del super, arribes tard a una reunió important i hi ha moltíssima cua però necessites allò que vols comprar i no pots anar-hi en un altre moment. Com reacciona el teu cos? Pot ser amb sudoració, et mossegues el llavi, tanques els punys, potser s’accelera el cor, mous la cama amb rapidesa, comences a pensar sobre la lentitud de la gent, o sobre la incompetent que és la caixera que en realitat fa el que pot… fins i tot penses en el desastre que ets, que sempre vas a última hora, si és que ja t’ho deia la teva mare que no t’organitzes bé…. Et sona? Et passa una cosa semblant?
Els canvis entre els tres estats autònoms són part normal de la nostra fisiologia, però quan ens quedem atrapats en uns d’aquests patrons suposa una desviació de la norma i, per tant, un brou de cultiu perquè sorgeixin malalties somatitzades i desequilibris emocionals . Com ja he dit, l’objectiu és la supervivència, així com recuperar i mantenir la nostra seguretat. Cada estímul que registrem subconscientment és comparat amb allò que ja és conegut i categoritzat. Així que activant aquests tres sistemes és com reaccionem davant del que ens resulta agradable, desagradable o perillós.
Mentre el nostre tronc encefàlic classifiqui els estímuls entrants com a segurs, aquests romanem al programa del nervi vague ventral. Però quan ens sentim sota amenaça es produeix el salt al simpàtic i s’activen tots els mecanismes que sabem fer servir per activar la lluita i, si no és possible, la fugida. Si el nostre cervell interpreta que ni amb això podem mantenir la supervivència, s’activa el sistema següent, el vagal dorsal, i entrem en un estat de paràlisi, impotència i rigidesa. Després d’una nova fase de regulació, el que és habitual, és que tornem a la manera vagal ventral.
Quan treballem a teràpia el que fem és aprendre a identificar aquests tres estats, conèixer-los en aquesta profunditat és el que ens dóna la clau per poder regular-nos més ràpidament en els moments crítics. Et poso un exemple:
L’experiència emocional d’un estat simpàtic activat sol ser aquella en què sentim que la ràbia i la ira ens prenen de la mà amb la por, el pànic, l’odi i la inseguretat. Les persones dirigides pel sistema nerviós simpàtic sovint gesticulen un munt, exageradament, manifesten el seu nerviosisme amb facilitat i estan notablement irritables la major part del temps. Són persones predominades pel foc i no sols mostren la seva energia en la lluita cap als altres, sinó que també manifesten un nivell molt alt de compromís i necessitat de perfeccionisme. Solen tenir un alt nivell de rendiment, molta perseverança i a més fer-ho amb optimisme. Tanmateix, també senten una gran necessitat de control i presenten força dificultats per confiar en els altres, encara que són persones ajudadores per excel·lència.
Són persones que emmalalteixen molt poc, són tan actives que eviten el descans sempre que sigui possible; una baixa, trobar-se malament o tenir un dia de poca activitat és igual a perdre el temps, realment un diumenge tarda sense plans els pot semblar agònic. En general és un tipus de persona que acumula molta tensió al múscul i a les articulacions, pot arribar a tenir problemes per agafar la son i es desperten amb freqüència durant la nit. Els encanta parlar i alhora, quan estan molt disparades, els pot costar mantenir el fil de la conversa. Son aquest tipus de persona que sembla no relaxar-se mai, fins i tot quan està en un lloc còmodament amb la seva gent, es manté vigilant, mirant-ho tot, observant cap a un lloc i un altre. Com si inconscientment una veu interna els digués que el perill pot aparèixer per qualsevol lloc.
També és habitual presentar tensió a la mandíbula, patir de bruxisme, tenir migranyes recurrents, diarrea o restrenyiment, taquicàrdia, palpitacions, etc. Per exemple: acompanyo una dona que vol ser mare i el moment en qüestió no arriba. Cada cop que arriba l’ovulació es tensa fins a la menstruació. Realment s’ho passa molt malament. Aquesta tensió al costat del seu desig frustrat, la fa viure en un estat de simpàtic activat permanent, si es despista, és quan entra en crisi i el seu cos respon: restrenyiment, eczema a la cara, baixa el sistema immune i apareix herpes labial, etc. . Un cop ja disparat aquest procés apareixen les discussions amb la seva parella, la desmotivació, la irritabilitat. Tot això són estratègies de supervivència autònomes.
Val a dir que és important no jutjar ni interpretar. No a totes les persones que els passi això o similar, vol dir que tenen un desajust.
En qualsevol cas, allò que treballem en els processos individuals és aprendre a desenvolupar la figura de la observadora interna. Aquesta figura és la que ens ajudarà a no dependre sempre d’un professional de la salut, de la teràpia o del que sigui que fem servir per regular-nos.
També aprenem tècniques que ens serveixen per estimular el sistema vagal ventral alhora que aprenem a detectar els patrons del nostre sistema familiar intern. Després d’una fase d’orientació i estabilització, s’aborda el contingut del que ens passa, acollim les experiències traumàtiques no resoltes en passos petits, ajustant el ritme que cada persona necessita. L’objectiu és renegociar esdeveniments traumàtics no resolts i permetre l’autoempoderament i la restauració dels límits per recuperar la vitalitat i la creativitat.