A l’imaginari col·lectiu els conceptes femení i masculí no són neutres, tenen un important component de gènere que discrimina la realitat de persones que no es defineixen en termes binaris.
En aquesta dansa d’obrir-me a la possibilitat d’abolir-los del meu diccionari d’acompanyament terapèutic, estic reflexionat sobre com les podria substituir quan vull manifestar el que representa l’energia masculina o l’energia femenina.
A la meva ment, que de vegades sembla un bagul desordenat, enllaço idees entre l’ideari subtil i el món emocional. Total, que he anat a ensopegar amb el llegat d’algunes emocions a la nostra cultura. És la ira una emoció femenina o masculina? Està permesa a les dones? Podem manifestar la ira des del fons del nostre canal vaginal o no tenim aquest permís?
La ira és una emoció estigmatitzada
I ho és especialment per a les dones, a qui ens ensenyen que una dona enfadada no agrada, també per a les dones trans que se les titlla o bé d’histèriques o de fer d’homes. Així doncs, entenc que la ira és una energia que etiquetem de masculina, no? Com ho veus?
El cas és que pensant sobre per què la ira és inadequada a la pell de les dones, m’adono que en certa manera és perquè aparenta rebuig a la pròpia feminitat. Segona pregunta: Com és una criatura humana femenina?
Més enllà de les raons per les quals reprimeixes la ira, en cas que ho facis, has de saber que passa una cosa terrible: estàs esborrant la relació amb una de les teves grans aliades. La ira apareix quan ens ofenen, quan menyspreen els nostres valors, quan ens sentim amenaçades o amenacen algú que estimem i quan sentim que no s’està fent justícia. Així que la ira és el catalitzador de la impotència que sentim en determinades situacions en què se’ns està agredint. Fisiològicament la ira ens activa, fa que la sang corri amb més pressió, s’acceleri la respiració i l’adrenalina es dispari per portar-nos a l’acció.
Aquesta profunda transformació física pot fer que ens sentim fora de control i s’activin els introjectes amb els que hem crescut: Puc cridar? Puc posar un límit amb determinació? Em puc defensar d’un atac directe? És possible que aquesta sensació d’estar fora de control sigui perquè ens hem anat alienant i dissociant de la nostra força i poder?
Què passa quan reprimim la ira?
Doncs passa que, o bé es torna contra nosaltres i la somatitzem amb depressions, malalties, conseqüències físiques o bé, explotem de manera exagerada i inapropiada. Quan em formava com a terapeuta no suportava el contacte físic, a la família gestàltica som molt de tocar-nos en dinàmiques, fer-nos abraçades, quan fem feina corporal… a mi em feia molta ràbia perquè em veia forçada per la situació, em sentia empesa a donar permís a contactar amb la intimitat del meu cos…. no volia i alhora tenia por de defensar el meu territori. Així que moltes vegades feia les dinàmiques reprimint la ràbia que em donava aquest contacte i sortia dels grups amb un herpes al llavi, gairebé sortia de forma instantània.
També recordo quan era més petita i el meu germà em molestava fent abús del seu poder de germà gran. Em molestava fins que jo perdia els papers i feia un gran drama. Aleshores, és clar, la bronca per a mi perquè estava cridant.
El cas és que aquest espetec de ràbia iracunda era perquè s’estava ignorant la meva necessitat i sentiments…. la frase estrella de la petita Cris era «deixa’m! deixa’m en pau!» Ho deia a la mínima i sempre hi havia un adult per allà que, sense entrar a valorar la intenció, espetejava «ai aquella nena sempre crida!» I així és com es configura una imatge: poden fer amb tu el que vulguin que si et queixes desmesuradament perds la raó. Per tant… Què aprèn aquesta criatura? A desconnectar-se de la necessitat, callar-se i reprimir-se.
Madurar la relació amb la ira passa per respectar els propis límits i aprendre a destriar amb total sobirania del propi poder personal.
A la consulta, evidentment, vénen dones que tenen una relació complicada amb la seva ira i sovint han après a reprimir-la. Som com un grup de mirallets que ens posem davant moltes ferides compartides. Un dels exercicis que m’agrada proposar és evocar una situació en què està molt enfadada, portar al cos la sensació que se sent quan una està immersa en la profunditat de la ira. Intensificar el sentiment al cos, ampliar-lo. Com que estem en un context segur, a través de la meva veu, li recordo que estem juntes en aquesta exploració, que jo sóc aquí perquè ella no se’n vagi lluny. Així es va lliurant a l’experiència i deixant que flueixi aquest poder al cos.
Al principi pot semblar caòtic això de dirigir les emocions i escoltar-les, però el que estem fent és reconèixer i validar, per la qual cosa es restaura la relació (sovint deteriorada) amb una part instintiva.
Quan entenem el llenguatge de la ira podem començar a fer canvis a la nostra vida, però no per què molestin a tercers sinó perquè ens respectem i acollim en totes les nostres formes. Acollint la ira potser t’adones que és un llenguatge que et protegeix d’una ferida molt antiga. Potser et dóna la pista per reafirmar les fronteres i posar límits a altres persones. Potser t’adones d’una nova manera de defensar-te dels altres de forma constructiva i respectuosa amb tu. El més probable és que t’adonis que la font que alimenta la teva ira és haver silenciat les pròpies necessitats durant massa temps.
Especialment en les persones que han patit traumes i abusos, la ira pot ser una companya fidel. És vital en els processos de reprocessament del trauma crear un sistema de suport on es pugui desenvolupar un model d’amabilitat cap a tots els sentiments.
La ira és essencial per saber on són les nostres arrels
Així que la ira apareix per protegir-nos, ho tinc claríssim, és com un guardià ferotge que protegeix les parts que encara estan massa tendres per ser vistes. Però també ens mostra el desacord amb l’statu quo. És la veu que necessita pujar un parell de tons perquè ningú no l’escolta. De nosaltres depèn que almenys l’escoltem nosaltres mateixes, dignificar-la amb la nostra atenció.
La ira es pot convertir en l’espasa que ens ajudi a discernir: No carrega contra ningú però és inflexible quan ha de defensar els límits i ensenyar als altres que et respectin com ho fas tu amb tu mateixa.