Aquesta setmana ha fet 2 anys des que el món es va aturar i ens van enviar cap a casa. Ja han passat dos anys des del primer dia que ens van començar a arribar notícies sobre la Covid, i no sé tu, però no m’imaginava que la que ens venia a sobre seria així de gran.
Fa mesos que les persones que ens dediquem a l’acompanyament de processos personals observem que l’exposició constant a parlar del món Covid -mesures, restriccions, incongruències, etc- i del món en general- els processos migratoris, les guerres, la pujada del cost de la vida..-, ha provocat un augment dels nivells d’angoixa i ansietat.
Recordo llegir un article a mitjans del 2020 en què explicaven que el sentiment constant d’alerta i amenaça podria tenir conseqüències en la manera de relacionar-nos. No vull entrar a parlar de totes les situacions distòpiques i doloroses que ens travessen actualment, imagino que ja saps de què parlo, el cas és que des del 2020 anem en escalada cap a un escenari on sí o sí hem de replantejar-nos els models de consum, la forma que tenim de viure i, és clar, els nostres vincles.
La teva manera de vincular ha canviat?
Si m’haguessin explicat que en un parell d’anys la nova normalitat seria viure amb ansietat i en hiperalerta constantment…no m’ho hagués cregut. I m’ho trobo sovint a les sessions de teràpia, dones que demanen estratègies per sostenir-se dins d’un món insostenible. I el pitjor és que sembla que a poc a poc ens la van colant, amb la creença que hi ha alguna cosa errònia en nosaltres, Jara Pérez, al seu llibre La bogeria com a superpoder, ens pregunta sobre què parlem quan diem que som normals. Què és ser normal? Què entenem per normal?
Com a éssers interdependents, entenem la normalitat com tot allò que ens fa sentir que pertanyem al nostre grup d’iguals. Però què passa si canvia el que fins ara enteníem com a normal en els nostres vincles ? Què passa si després d’aquests dos anys les necessitats relacionals han canviat?
És un tema present aquests dies, algunes persones no poden més, ja no poden amb allò que se suposa que és normal. ¿Com es gestiona la sensació de manca de força? De vegades sembla que necessitem petar i rebentar per sortir dels bucles. És una forma que ens hem d’adaptar al canvi: petar, aprendre, revisar, apropar-nos a les nostres necessitats i després posar límits. Fins que tornes a petar.
Al final, reconèixer que la manera com ens hem vinculat a les nostres relacions tenia una tendència i que ara, després de tot l’estrès i la incertesa viscuts, estem navegat en noves aigües, és una manera d’apropar-nos a nosaltres mateixes i continuar sostenint-nos.
Per si us pot servir d’ajuda et deixo 5 preguntes guia perquè te les facis en els moments en què et sentis desubicada, són preguntes que et poden ajudar a diferenciar entre allò imprescindible i allò important. Perquè des d’una mirada de cures,el que és imprescindible és que tu et sentis estable. I aquesta estabilitat també passa per reformular certs vincles que fins ara eren meravellosos i, millor, ara s’estan fent insostenibles.
El cos no enganya. El cos sap què vol i com ho vol. Un cop hagis pogut sintonitzar amb el teu cos, després demana-li a la teva ment, perquè t’ajudi, a ser una aliada. Recorda que res del que passa és la teva totalitat, són parts internes teves que es manifesten demanant ajuda o protegint-te per no patir de nou.
Les 5 preguntes:
- Què estic fent? Observa lo obvi, la informació objectiva del que passa aquí i ara
- Què hauria d’estar fent? Dona-li tan sols una mica d’atenció a les veus internes que expliquen les seves projeccions, simplement per observar
- Què vull fer? Demana’t sobre la teva voluntat i les teves necessitats. Aquí i ara, ets on vols estar i de la forma que ho vols?
- Què és imprescindible? Pregunta’t sobre les teves prioritats en aquest moment. Pot ser és important però és imprescindible?
- Què és important? Hi ha situacions que semblen vertaderament importants i per això ens costa canviar-les. Quan t’ho preguntes de nou, pots valorar si estàs sacrificant quelcom imprescindible a costa de quelcom important.