No tens cap tara, no hi ha res dolent en tu i ni de bon tros no és que tu no siguis normal. Dedico moltes hores a fer-ne pedagogia. Moltes persones arriben a la consulta motivades pel canvi de ser una altra persona, fins i tot, per posar voluntat de cura cap a les famílies que estan creant i vénen amb una demanda clara: això que em passa no és normal. Sí, és normal, és normal perquè et passa, i tu ets aquí, amb mi, amb totes les teves carns i tots els teus ossos. Així que…ets normal.
Una altra cosa és que et resulti incòmode o que sentis una crida a millorar, per sentir-te millor i també perquè els teus se sentin millor amb la teva companyia.
Les persones adultes amb trauma infantil han de recordar que el trauma no torna com un sentiment, torna com una reacció. És aquell moment que sembla, fins i tot altres persones t’ho indiquen, una reacció exagerada. Vinc a dir-te que no és així, qui reacciona és la ferida central. Per exemple:
Li demanes al teu compi de casa que faci una certa tasca i no la fa, tu reacciones amb molt d’enuig, el que s’està movent internament és la ferida que enfadada diu: No em tens en compte, això em recorda a altres temps on no em van tenir en compte, t’he demanat una cosa simple i no ho has fet, em temo que allò que jo et demano no és important per a tu. Et sona tot això?
Per això és important prendre el temps per analitzar les nostres reaccions i veure des d’on s’estan movent. Quan podem veure l’origen de les nostres reaccions, podem acollir la ferida i explicar(-nos) si té o no té a veure amb ella. És en aquests moments de consciència quan podem demanar a una altra persona sobre la nostra necessitat, compartir allò que ens passa i fins i tot veure el nostre verí.
El verí de la serp
En algunes comunitats s’utilitza el verí per a la curació de ferides físiques, oi? Aleshores, per què no aplicar aquesta lògica al nostre «verí emocional»? El verí a les dosis adequades pot ser guaridor. El nostre verí ens parla de la ferida, va més enllà de si l’altra persona ha llençat les escombraries o netejat els plats com li ho vas demanar. És una referència per asseure’ns a conversar del que ens està passant. Potser una tasca és un fet sense importància, però el fons és que la necessitat expressa com vol ser tractada. Potser aquest verí serveix perquè et puguis asseure i comunicar el teu enfadament, arribar a acords del que és important, del que et fa estar bé.
Segurament els plats només són plats i el que hi ha al darrere és un teixit d’una relació desigual, en què sents massa sovint que el que és teu no és important. I aquest verí t’obliga no només a comunicar si no a prendre cartes en l’assumpte. Aquesta reacció exagerada i el verí que hi ha, et crida a responsabilitzar-te de tu, de la teva cura, que d’una vegada t’asseguis a parlar amb les teves «friccions» i deixar-les que et guiïn cap al pas següent.
Quan ens asseiem a parlar sobre el verí és molt important que el teixit de la relació amb l’altra persona sigui net, que noteu que és un lloc segur on el verí de cadascú és mirat amb respecte i empatia. Si no és així, podem estar fomentant actituds una mica tiranes i simplement justificar-nos, sense possibilitat de fer canvis.